11/05/2012 - Centre Cultural de Cadredeu

Vallesà de l'any 2011: Carme Grau

Guanyadora del premi al Vallesà de l'any 2011

J.V.
Carme Grau, coordinadora de la Fundació Oncovallès de suport a malalts de càncer i les seves famílies, és la guanyadora del premi Vallesà de l’Any 2011 que es va lliurar dimecres al vespre en una gala al Centre Cultural de Cardedeu. Els lectors d’EL 9 NOU, que decideixen el premi amb les seves votacions, han tornat a reconèixer una persona implicada en una entitat solidària. De fet, molts dels cinc finalistes tenen relació amb entitats solidàries i tots destaquen pel seu compromís cívic. Ramon Daví, d’Amics d’El Xiprer; Mercè Llauradó, d’Apindep; Toni Cornellas, de l’Associació Esportiva la Mitja, i Amadeu Barbany, expresident de Gran Centre, van arribar fins a la fase final del premi i van rebre també un reconeixement públic.
Amb la veu trencada per l’emoció, en el moment de rebre el premi, Grau va tenir un record per als seus pares, dels quals va dir que li havien inculcat el voluntarisme, per al seu marit, Pere Cladellas, que ha treballat des del principi en la fundació, i per als voluntaris. “Ells han fet possible aquest somni”. Va recordar amb emoció el drama que va viure la seva família fa uns trenta anys quan va morir de càncer la mare del seu home, una experiència de la qual en va sortir el compromís d’ajudar els malalts i els seus familiars.

Grau es va referir a les dificultats econòmiques que passa l’entitat arran de la reducció d’aportacions d’empreses i institucions i va advertir que, sovint, la malaltia se suma als problemes econòmics. “Onvocallès, sense recursos no podrà tirar endavant. Tenim malalts que, a més, no tenen pis o no tenen per menjar”. De la seva experiència de deu anys a Oncovallès, Grau n’ha tret algunes conclusions. Una d’elles la verbalitzava poc abans de rebre el premi. “A vegades treballem molt per arribar al cim i al final l’important estava en el camí”.

El president de l’empresa editora d’EL 9 NOU, Miquel Codina, va destacar l’empenta amb de la fundació i la seva coordinadora. “La Fundació Oncovallès té dificultats per aconseguir els 200.000 euros que necessita per cobrir el pressupost. Però la Carme, la gent que hi treballa i els voluntaris els aconsegueixen, venent roses per Sant Jordi o muntant tómbola per l’Ascensió. No es deixen intimidar per les dificultats, perquè estan convençuts que la seva lluita és necessària”. Codina va destacar els finalistes com a exemple de l’actitud per superar les dificultats. “No podem abaixar els braços, no ens hem de deixar vèncer pel desànim. Hem d’actuar amb el mateix ímpetu dels candidats a Vallesà del 2011, perquè amb actituds com les d’ells, serem capaços de superar les dificultats més fàcilment”.

L’esforç que han de fer les entitats solidàries per atendre les persones més necessitades va ser present en molts discursos durant la gala. Un dels més destacats va ser el de Ramon Daví, d’Amics d’El Xiprer, que va alertar del fet que “creixen les necessitats i disminueixen els recursos”.

Carme Grau va rebre com a obsequi una portada d’EL 9 NOU amb la notícia del premi feta en ceràmica per Roser Nadal, de Lliçà d’Amunt. Durant la gala, es va sortejar una estada per a dues persones en un hotel entre els lectors que van participar en les votacions. El guanyador va ser Joan Quintana, de Granollers.

Cardedeu
A part dels finalistes i la guanyadora del premi Vallesà de l’Any 2011, el gran protagonista de la gala de dimecres al Centre Cultural de Cardedeu va ser el cuiner Santi Santamaria, que va morir l’any passat. El jurat del premi va decidir dedicar-li un homenatge. Un dels moments més emotius de l’acte es va viure quan Joan Rosaura, amic del cuiner i de la família, va fer unes reflexions sobre la seva figura en presència de la seva vídua, Àngels Serra, present en l’acte. “Volia emocionar, no volia ni inventar ni sorprendre. La seva regla d’or era partir d’allò que ens agrada i millorar-ho fins on fos possible”.

Cardedeu
L’alcaldessa de Cardedeu, Calamanda Vila (CiU) va ser l’amfitriona a la gala al Centre Cultural. Vila va destacar la feina dels finalistes i va dir que són “models per a la societat catalana”. A l’acte hi van assistir unes 200 persones entre les quals hi havia dos dels premiats en edicions anteriors, Mercè Riera, d’El Xiprer, i Germà Morlans, de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Granollers. També hi havia el president del Consell Comarcal, Josep Orive, els diputats Jordi Turull (CiU) i Jordi Terrades (PSC) i els alcaldes de Bigues i Riells (Joan Vila), Vilanova (Oriol Safont) i Cànoves i Samalús (José Luis López).

Estefania Marín
Carme Grau és una persona tan enèrgica com discreta. De fet, admet que si va decidir acceptar ser candidata a Vallesana de l’Any va ser perquè va creure que “seria bo per a la Fundació Oncovallès”, per difondre’n la tasca i trobar el finançament que esvaeixi les angoixes. “En el desè any d’història, estem en el moment més crític econòmicament”.
Quan parla del projecte d’ajuda als malalts de càncer i les seves famílies que va impulsar fa deu anys ho fa amb una convicció i una passió extremes, però repensa i mesura algunes paraules. Li preocupa, sobretot, remarcar que ella és “només” la cara visible de l’entitat, un engranatge més d’un motor que rutlla gràcies a un miler de voluntaris. Però per als usuaris d’Oncovallès i els ciutadans que han escollit Grau com a Vallesana de l’Any, ella és segur molt més que la imatge de la Fundació. Ella va ser qui, fa deu anys, va detectar el desamparament dels malalts de càncer. I del no-res, va crear una fundació que ofereix molt més que consol: un equip de psicòlegs, terapeutes i nutricionistes, i un exèrcit de voluntaris que ofereixen lleure i cerca de finançament.

“Oncovallès era una necessitat”, diu Grau. Ho havia detectat en la seva feina com a auxiliar d’infermeria. A l’Hospital de Granollers s’havia quedat a deshores amb el doctor Campos o el doctor Queralt, per reconfortar els pacients que acabaven d’assabentar-se que patien un càncer. “Ells em van ensenyar tant...”, recorda amb gratitud. Grau no pot oblidar com els pacients l’anaven a buscar a casa, “desesperats”, després de rebre la mala notícia. “Era difícil, perquè tenia dos fills petits i els intentava mantenir al marge de la meu món laboral. Però la gent necessitaven respostes”.

La idea de crear una entitat d’acollida a aquests malalts va començar a gestar-se, en silenci, dins del cap de Grau. Un dels primers detonants va ser, explica, la malaltia de la seva sogra, que va morir fa 30 anys. “Ens van dir que li quedaven tres mesos. Tenia un tumor cerebral. Ens vam sentir tan sols, el meu marit i jo... Llavors el càncer gairebé es veia com un càstig, i no se’n podia parlar”. A la vida, diu, sempre hi ha algun esdeveniment “que fa un clic al cap, i et fa canviar la perspectiva de les coses”. “Aquest em va marcar profundament, a mi”. Grau necessitava fer alguna cosa pels altres, i en concret pels malalts de càncer. “Porto a la sang el caràcter cuidador. Com el meu pare. Amb això s’hi neix. Érem humils però ell acollia a casa tothom que es trobava sol”. La seva necessitat d’atendre els altres més enllà del paper d’auxiliar d’infermera es va consolidar quan va haver de cuidar el seu pare en els darrers anys de vida després de patir una embòlia que el va invalidar físicament. “Quan em va passar això del pare vaig veure que no érem tan forts com creia...”. Temps després, Grau va agafar-se un any sabàtic. Tenia 50 anys. “Necessitava pensar què volia fer amb la meva vida”. I va ser llavors quan va decidir dedicar-la a Oncovallès. Grau ja no va tornar a la feina.

“La primera setmana que vam obrir teníem 12 persones a la porta!”. Als inicis, atenien els malalts i els familiars a la casa de la bibliotecària del carrer Corró de Granollers, que els va cedir la llavors regidora de Sanitat, Montserrat Roca (ara són a l’avinguda del Parc). “Quan comença una entitat, té un projecte i uns diners per començar... però nosaltres no. És que no pensàvem que creixeríem tant! Per escoltar i oferir alguns serveis dos cops per setmana crèiem que no calia un soci capitalista! La nostra idea no va passar mai per crear la Fundació”. Però la realitat es va imposar. El primer any ja tenien 500 usuaris, que en deu anys han passat a 1.500. “La gent no volia venir dos cops per setmana, necessitava venir cada dia, per poder ocupar el temps i compartir les seves preocupacions”.

Grau lamenta que mai han sabut abocar-se a la recerca de finançament, ni de padrins. “Amb el temps he après com reconfortar algú, però no sé buscar finançament. I necessitem tant els diners!”. Reconeix que admira profundament la tasca que fan els Amics d’El Xiper per sufragar la casa d’acollida i menjador de Granollers. “Tant de bo nosaltres trobéssim un padrí igual!”. Grau està molt preocupada, i no se n’amaga. “L’any passat, el mes de maig, havíem pogut optar a 22 subvencions, tot i que al final ens n’han atorgat 8, que encara estem a l’espera de cobrar. I aquest any, al mateix mes, només podem optar a dues”.

Perquè Oncovallès pugui funcionar amb tranquil·litat, necessita, “d’entrada 100.000 euros, i uns altres 100.000 durant la resta de l’any”. Fins ara, dels 200.000 de pressupost, un 30% provenien de subvencions. La resta s’aconsegueixen de donacions d’empreses, de particulars i a través de les activitats solidàries. “Han canviat molt les coses. El 2009 el nostre pressupost era de 400.000 euros. Enguany, de 100.000, i l’any que ve no sé si hi arribarem!”.

A les dificultats econòmiques de l’entitat s’hi afegeixen els casos cada cop més colpidors que arriben per la crisi. “Dimecres passat vam rebre vuit usuaris nous, sis dels quals amb greus problemes d’habitatge. També hem de pagar el transport per anar al metge de gent que no s’ho pot permetre. Hi ha casos molt difícils, i ens angoixen molt. Perquè el malalt de càncer necessita estar tranquil per centrar-se en la seva curació, però si se li afegeix l’angoixa de situacions de pobresa...”. Grau agraeix el suport d’El Xiprer, que els acompanya. Els ha ofert aliments i ha trobat llars per a alguns malalts que no en tenien. “De suport i reconeixement de la gent, en tenim, ho sabem. Però ara necessitem diners... Jo sóc molt creient. Diuen que la fe mou muntanyes”.