• ESDEVENIMENTS
• Club de premsa

Cinc mesos després dels atemptats gihadistes del 17 d’agost en què van morir 16 persones més 8 terroristes, EL 9 NOU va debatre divendres a Vic sobre quin era el paper de l’escola per evitar atacs d’aquest tipus. Hi participaven Núria Perpinyà, Jofre Montoto i Jad. I la conclusió és que “l’escola, sola, no pot ser la solució”.

El Club de Premsa d’EL 9 NOU reuneix Núria Perpinyà, Jofre Montoto i Jad per debatre sobre el paper de l’escola per evitar que joves abracin el gihadisme com va passar a Ripoll .

Dolors Altarriba

El treball a l’escola pot evitar que joves que no se senten acceptats tot i les aparences es converteixin en gihadistes? Aquesta pregunta planava sobre el debat que el Club de Premsa d’EL 9 NOU va celebrar divendres passat amb l’educadora social Núria Perpinyà, l’analista Jofre Montoto i el català d’origen sirià Jad, que va substituir l’anunciada Najat El Hachmi, escriptora, que va causar baixa per malaltia. La resposta, després d’una hora i mitja de debat intens, és que l’escola no és l’única solució. Ho és la família, les famílies de tots i la societat en general. I ja no serveix parlar de “conviure, sinó que hem de viure junts”, segons va dir Perpinyà, per a qui els joves que van perpetrar l’atemptat gihadista a Barcelona del passat mes d’agost “més que terroristes, eren amics i veïns”.

Amb molta enteresa i després d’intentar durant cinc mesos trobar què havia fallat en l’educació d’aquests joves, Perpinyà va anar desgranant les referències que ella tenia d’aquests joves, “als quals vaig tractar diàriament des que tenien 8 anys fins als 14”, i va reflexionar sobre el pla que estan treballant des de Ripoll i que ha de ser, tractat des de baix, el pla de convivència de referència a Catalunya. De plans, n’hi ha més. L’analista i expert en gihadisme Jofre Montoto va parlar d’un pla de prevenció de l’extremisme a escala europea. “Què pretén?”, es preguntava Montoto. “Doncs preparar els docents perquè puguin detectar aquelles actituds que es donen quan algú cau en el radicalisme de la ideologia gijadista. És un pla seriós. Amb intencions molt bones”, va dir, per de seguida afegir, “però és de difícil aplicació, perquè no hi ha un pla d’avaluació específic. S’ha fet des de dalt, és poc obert, poc inclusiu i fins i tot s’ha explicat poc”. Aquests plans necessiten temps, recursos humans..., al seu parer. “Com ho saps si ha servit? Complicat”.

Sobre l’escola, Montoto té clar que la solució “no és l’escola. És a casa. Si a casa hi ha prejudicis és molt difícil que l’escola ho pugui anul·lar” . Per Jad, sirià de 36 anys que en fa 12 que viu a Catalunya, a “la nostra escola, de petits, sabíem que teníem al país 52 ètnies diferents i hi havia bona convivència. Jo no era conscient d’aquestes diferències”, va dir, afegint que el radicalisme no era a l’escola, que la religió no ens va ensenyar a odiar”, però admetent que “la religió es fa servir com a eina per manipular la gent”. La seva família, precisament, va marxar de Síria pel radicalisme “amb el suport de països com l’Aràbia Saudita, els Estats Units i algun país europeu”.

Un cop deixant de banda el paper de l’escola en aquests casos, els ponents van anar desgranant altres consideracions. Per exemple, com entendre les persones que cauen en aquestes ideologies. Hi ha un perfil? Montoto ho va deixar clar. “El cas de Ripoll va trencar el perfil sobre el qual s’estava treballant. Hi havia el del tipus anglosaxó, una persona amb estudis superiors i amb diners, i el perfil del sud d’Europa, gent que havia sortit de la presó i s’havia radicalitzat”, va explicar, per concloure que “no, al final quan sembla que ja tenim el perfil surt una cèl·lula en un municipi que no ens pensem i amb una organització brutal”. Perquè ell té clar que sort que hi va haver l’explosió a Cambrils –referint-se a l’explosió en una casa on va morir l’imam de Ripoll Es Satty i que es va tractar com un accident–, perquè, va donar a entendre, es van evitar mals majors.

Llavors, què porta a un grup de vuit joves amb feina, estudis mitjans, que vesteixen de forma occidental, sense presó prèvia, sense família desestructurada i que mai abans de l’arribada de l’imam van anar a la mesquita o al centre religiós? Perpinyà, encara com tot Ripoll perplexa per la situació i decebuda, ho diu clar: “S’ha acabat parlar de conviure; el que cal és viure junts”. I ho han explicat des de Ripoll en un vídeo on parlen de gent que ve de països de colors diferents i com els fills dels immigrants acaben no sentint-se d’enlloc. “Cal canviar la mirada social en 360 graus, ha de ser més àmplia. Ells han de poder sentir-se d’algun lloc i no ho poden fer sols. Ens hi hem d’involucrar la societat d’aquí, aquesta que creiem que ho sabem tot”, explicava. I no ho sabíem tot. L’imam de Ripoll va arribar “amb un discurs molt atractiu, modern, d’acceptació de la cultura catalana. Estava molt estudiat el que feia i ho va fer molt bé, amb conceptes habituals de les sectes”, va dir Perpinyà, mentre Montoto li donava la raó: “Els Mossos no en tenien cap queixa. Tenia un discurs permissiu molt difícil de detectar. I cada individu és diferent. El sentiment de ser d’aquí o d’allà és optimista, segons Jad, que va explicar “que mai m’he sentit de fora i la feina s’ha de fer, tots, amb els nostres fills”.

De la certesa que l’escola no ho podia detectar perquè “es van radicalitzar en dos o tres mesos” altre cop als dubtes: nivell de tolerància de la violència, prejudicis, cultura del paternalisme... Toca tornar a la reflexió i sortir de la mirada estreta.