• ESDEVENIMENTS
• Club de premsa

D.A.
Sor Lucía Caram és una monja d’un convent de vida contemplativa, però ella aquest adjectiu l’ha fet servir no per contemplar la vida dins els murs sinó “des d’un lloc privilegiat com és el convent, contemplo el que visc i el que veig” a fora. I va ser de les primeres a veure com “el que anomenem crisi” comportava empobrir la gent. “A finals del 2008 davant el convent a Manresa aparcaven cotxes de matinada i de bon matí ens demanaven menjar”. Va ser, deia, el primer toc d’alerta. Després hi va haver gent, “la gent gran, els pares, els avis”, que van pal·liar les necessitats dels fills i els nets, deia, abans “que les mateixes entitats del tercer sector i això és una crítica que ens hem de fer”.
Tot això ho va explicar a la xerrada que va fer divendres organitzada pel Club de Premsa d’EL 9 NOU, presentada pel director general del grup, Jordi Molet, i que van escoltar un centenar de persones a la Sala Modernista del Casino de Vic. Caram va voler reconèixer que els primers “que van fer de coixí d’aquest drama social, no crisi, van ser la gent gran”. Després, deia, les entitats del tercer sector i les administracions empeses per aquestes. Tot plegat ha servit per “treballar en xarxa entre aquestes entitats i és així només com es pot fer”.
Així i canviant “el sistema econòmic actual, que ja hem vist que no funciona”. Ho va comparar amb un tren d’alta velocitat (en els anys de bonança) que anava cap a l’abisme, va dir parafrasejant el periodista Iñaki Gabilondo. “El tren ha descarrilat i ha deixat moltes víctimes al nostre voltant”, segons ella, i ara és el moment “no de donar el que ens sobra com fèiem abans, sinó de dir: amb el que jo tinc, què puc fer?”. I en aquest sentit va parlar de donar temps i ajut, més que diners, i no esperar “que ens toqui la loteria per fer-ho”. Començant, va aclarir al final en el col·loqui, pel que tenim més a prop i “pel compromís personal, que és per on passa la resposta a aquest problema”. I després, ser inconformistes i canviar “un sistema que no dona per a més”. Amb aquests empobrits, “que no pobres”, va dir, “hem descobert que s’ha de treballar plegats, que ens hem d’implicar, que no podem donar el que sobra i que podem construir un món diferent”. Tot plegat, va reblar, al mateix temps que ajudem, perquè “la gana no pot esperar”.